Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/32

S' hi acosta pantejant, mira y remira;
mes ay! lo promontori que hi ovira
sembla un penyal per l' ona descalçat;
recula esferehit, com qui entre molça
d' un fresquívol verger, rosada y dolça,
ha vist un escorsó mitj amagat.

Desviantse ab molt greu de l' aspra serra,
cerca ab dalè més planejanta terra,
mes son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s' atura y glaça,
y, l' esma ja perduda, al pal s' abraça,
sentintse caure de la mort al bes.

Mes alça al llantió l' ullada trista,
y á sa claror verda planicie ha vista,
per rèbrel, sos domassos desplegar;
rema d' ayre y, de sopte, amorosides,
fins l' ajudan les ones, enternides
de vèurel tant hermós agonisar.

Gronxantlo, com en braços de sirenes,
lo posan en blaníssimes arenes,
de jonchs y coralines en coixí;