Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/44

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Perçò, dels fills de Grecia la somiosa pensa
lo veya, com montanya, tot coronat d' estels,
y ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
servant ab ferma espatlla la máquina dels cels.

En gegantesa y muscles sos fills li retiraren,
mes com un got de vidre llur cor fou trencadiç;
puix aprés que'ls realmes y tronos revoltaren,
també'l de Deu cregueren sería escaladiç.

Mes una nit bramaren la mar y 'l trò; de trèmol
com fulla en mans del Bòreas, l' Europa trontollá,
y despertada á punta de día al terratrèmol,
d' esglay cruixintli 'ls òssos, no veya 'l món germá.

Y assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dirli:—¡Oh, Atlántida! ¿ahont ets?
Com solía, ahir vespre m'endormisquí en tos braços,
i avuy los meus no't troban, d' esgarrifança frets.

¿Hont ets?—Y ¡ay! hont l' hermosa solía 'ls cors atraure,
lo pèlach responía:—Jo l' he engolida á nit;
¡feste enllá! entre les terres per sempre 'm vull ajaure;
¡ay d' elles! ¡ay! si m' alço pera aixamplar mon llit!—