Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/46

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Li carregá feixuga l' Omnipotent sa esquerre,
y 'l mar d' una gorjada cadavre l' engolí,
restantli sols lo Teyde, dit de sa má de ferre
que sembla dir als homens:—¡L' Atlántida era ací!—

Eix mástil del navili romput illes rodejan,
de Jezabel impura com rebatuts quarters;
quant al passar los segles sa gran desfeta vejan,
dirán:—¡Miráu hont para la vía dels plahers!

Fou lo gegant que pintan ab tot l' Olymp en guerra;
l' ixent sol ab sos braços tocava y 'l que 's pon;
y no content de estrenyer, com dintre 'l puny, la terra,
d' estels volgué pujársen á coronar son front.

Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama,
de sa escala de cingles sospesos l' estimbá
al mar bullent de sofre y ones de foch, hont brama,
retorcentse á la cárrega feixuga d' un volcá.

Y á tu ¿qui 't salva, oh niu de les nacions iberes,
quant l' arbre d' hont penjavas al mar fou sumergit?
¿qui 't serva, jove Espanya, quant lo navili hont eras
com góndola amarrada, s' enfonza mitj partit?