Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/48

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


¡L' Altíssim! Ell, de náufrech tresor umplint ta popa,
del Pirineu, niu d' áligues, t' atraca als penyalars,
dessota 'l cel més blau, derrera eix mur d'Europa,
y al breçoleig, com Venus, de dos rihentes mars.

Perço de les riquesesI lo Deu en tu posaren
los grechs, entre argentífers turons vehente florir;
mellor que 'l d' or de Colchos preuhat velló hi trobaren,
y á Homer dares l' Elíseu y á Salomó l' Ofir.

De l' Atlántida al vèuret hereva, en son enterro
los pobles que 't festejan digueren:—¡Ella ray!
¿què importan á l' abella los troços de ton gerro,
si, flor dels vinents segles, los quedas tu?—Mes ¡ay!

Quant l' huracá ab ses ales remou lo negre abisme,
jo sento, entre 'l diálech dels mars, sa fonda veu,
tètrich gemech que encara li arranca 'l cataclisme,
y á les terres que foren germanes crida:—¡Adeu!

Fuy la major de totes, podría dirvos filles;
Europa entre madrèpores dormía allá al pregon,
lo Caucas y Apenins eren rengleres d' illes,
y ja l' Abril cenyía de roses lo meu front.