Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/54

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Y avant, ronca, assahina y udola, ab sa alenada
cremant com teranyines los núvols del hivern,
de cingle en cingle, passa les valls d' una gambada,
vessanthi com un cráter les flames del infern.

Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolan,
rost avall freixes cruixen y faigs esbocinats,
y la fumera y flames amunt se caragolan
ab quera y pols dels rònechs alberchs enderrocats.

Al veure que ses llágrimes no poden apagarlos,
girantshi s' escabellan y fugen los pastors;
al llur derrera belan anyells, y, sens tocarlos,
fugen ab ells los ossos y llops udoladors.

Així 'n fugía 'l moro, quant ab un riu de ferro
aquells turons nos duyan lo crit del brau Roland;
ensemps que ab l' amenaça de mort y de desterro,
son mall volá hont Esterri3 l' aguayta tremolant.

Ni á l' áliga li valen les d' or potentes ales;
prop del cel, hont s' enlayra com á penjarhi niu,
l' aixalan rojes flames, y cau, y ab les cucales
y cisnes de les aygues les cou l' incendi viu.