Branca d' un torb de brases arrasador, estanya
la conca ab sos vilatges, la serra ab sos pinars;
fins les marines vores, franja d' argent d' Espanya,
les renillantes ones pledejan á les mars.
Teixons, isarts y daynes per la drecera empayta,
pel clot s' entortelliga, bota del plá al turó,
al devallant cabuça lo còdol que hi aguayta,
i se 'l en dú per ròcech fet cendres y carbó.
Y 'l que entre Espanya y França torreja, mur de roca,
de neu y de tempesta vestit, com braç de Deu,
de l' estrellada tenda los blaus damassos toca,
muntat d' altre de brases horrible Pirineu.
Apar que la serp monstre, per estrafé' un cometa,
s' enarborás ab ales d' incendis al cel blau,
ò que, al assalt pujanthi, s' hi fessen esqueneta
escardalenchs dimonis, rebuig del negre cau.
De gom á gom quant s' umple l' espay de fumarel·la,
y 's fon d' un cap al altre la serra de cremor,
sota 'l mantell de flames que l' huracá flagel·la,
la terra adolorida gemega com un cor.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/56
Aquesta pàgina ha estat validada.
