Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/60

Pirene, lluny dels homens, vivía allí, dels ossos
y llops en lo feréstech, rellent amagatall,
sobre un roch, mal coberta d' un mant de cabells rossos,
de por y esgarrifances fent lo derrer badall.

Del bosch de flames mústiga la trau, com vera rosa,
que anyora trasplantada son marge regadiu,
y tant bon punt d' un sálzer al dolç frescal la posa,
colltorcentse esllanguida:—¡Jo moro ací!—li diu.

—Y á tu que entre les ales del cor m' has acullida,
d' Espanya que tant amo vullte donar la clau,
d' eix hort del cel que en terra te guarda una florida
d' amor, si tráurel d' urpes tirániques te plau.

Encara aixamoravan los puigs ses cabelleres,
que destrená 'l Diluvi dantlos la mar per vel,
y ja, oblidantsen l' home, hi obría grans pedreres,
alçant vora l' Eufrates l'altívola Babel.

Á sos palaus l' Altíssim vehent posar escales,
de confusions enrotlla la torre del orgull,
y, com sol la covada d' aucells al posar ales,
los primers pobles deixan llur niu ab gran esbull.