Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/64

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Tement pot ser que 'l trono li reprengués un día,
cremá, pera abrusarmhi, les selves del voltant;
y al veure clos lo rotllo de flames, pren la vía
de Gades, ab ses vaques feixugues tot davant.

¡Espiro! De ses viles y sos ramats so hereva:
si 'ls vols, jo t' en faig gracia; suplántal amatent;
revenja 'l nom de Túbal y sa corona es teva;
¡així en ton front la faça més gran l'Omnipotent!—

Digué, y la mort, ab freda besada geladora,
li empedreheix y deixa per sempre 'l llavi mut,
y vora 'l sech cadavre lo grech sospira y plora,
com arbre á qui ses branques florides han romput.

Mes ja al incendi rojes esclatan les montanyes,
y per esqueys y balmes, filera de volcans,
foragitan los fosos tresors de ses entranyes,
que copçan en llur falda les planes verdejants.

Y rajan fins á escórres les abocades urnes
en rierons aurífers de virginal rossor;
per ella 'l cel, al vèureshi rublert de fum y espurnes,
daría la dels astres que lluhen en son cor.