Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/78

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


No hi há sorrenques vores, ni rònegues carenes;
tot l' herba ho encatifa, rosada á bla ruixim;
gronxanthi entre lianes de nuadices trenes
la palma escabellada son ensucrat rahim.

Encinglantse, la cabra esbrota un olm menjívol
desde un cayrell de timba penjada sobre 'l riu,
y 'ls bissonts s' arramadan, ab ayre germanívol,
dels llimoners y mangles al regalat ombriu.

Cervos gegants rumbejan ses banyes d' alt brancatge
que pren l' aucell per arbres d' excelsa magnitut;
astora les gaceles lo mastodont selvatge,
y als mastodonts esglaya lo corpulent mammuth.

Lo Pirineu y l' Atlas, titániques barreres
ab qué murá l' Altíssim dos continents fronters,
agermanats embrancan aquí ses cordilleres,
dant al condor neus altes, al rossínyol vergers.

Semblava que, geloses, del món á la pubilla,
Europa y Libia dassen, com noys petits, lo braç,
y que ella, al foch del geni, estel que al front li brilla,
amunt, per la escalada dels segles, les guiás.