Mes, ¡quí ho diría, al vèurela tan bella! en sa platxería
lo cranch d' un pecat negre va rosegantli 'l pit,
y entre 'ls humors corruptes que 'n brollan y materia,
demá lo sol debades la cercará en son llit.
Vers l' hort, per odorífers boscatges, s' obre vía,
los brúfols y ferotges lleons fugint de por;
quant riu á ses espatlles tercera volta 'l día,
de llum vestit se lleva l' oasis de verdor.
Y fentli de corona, ja hi veu, abans de gayre,
les d' or oviradores taronges groguejar,
com si brillant quiscuna fos altre sol que en l' ayre
sortís de les onades lo món á enlluhernar.
S' hi acosta entre bardices de murtra, y ja sos polsos
los ayres apetonan migtj embeguts de mel;
de bla fullatge y aygues murmuris s' ouhen dolços,
y veu descloure en plujes de pedrería un cel.
Los cinamoms á rengles y poncemers altívols,
al dolç pes ajupintse de llur novella flor,
de dos en dos s' acoblan, en portxes verts y ombrívols,
hont guayta 'l raig de l' alba per reixes de fruyts d' or.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/82
Aquesta pàgina ha estat revisada.
