Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/88

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Lo cimeral del arbre per abastar, s' hi atança,
quan llest descaragòlas lleig drach6 d' ulls flamejants,
y en roda la gran cua brandant com una llança,
tantost ab gorja y urpes li copça abdues mans.

Ell, sortejantlo, aixafa d' un colp de peu sa testa,
y 'l monstre deixa caure ses ales y son vol;
sanchnós verí espurneja les flors, y sa feresta
mirada va apagantse com llum d' un sech gresol.

Morint, al tronch del arbre se nua y caragola,
á cada revifalla fentlo cruixir d' arrel;
quant veuhen les Hespèrides que fil á fil s'escola,
llur crit de verge s' alça planyívol fins al cel:

—¡Ay, Atlántida trista! ¡mes ay de qui 't diu mare!
¡que si veyem lo día renaixer será prou!
pus, mot per mot, l' auguri se va cumplint del pare,
que ab sos Atlants, sa patria, sos deus y tot conclou.

«Forem gegants,» morintse, digué; «nostra alenada
feu suhar á la terra de por y ploure sanch;
la coma que aturarnos volía es arrasada,
y 'ls boscos y mar ample no 'ns eran entrebanch.