Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/90

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


»De Libia arrabaçárem Harpíes y Amaçones,
per ella esparverantles com á pardals esquerps;
tenyírem sos saulons ab sanch de les Gorgones,
garfint per escapçarles son dur cabell de serps.

»Los Pirineus, los Alpes, los Apenins rompérem;
quant de carnatge y guerra lo cor nos digué prou,
¡pobretes!, ja á l' Europa7 y á l' Africa tinguérem
á nostres peus junyides, com dos vedells al jou.

»Fins al cim: mes al ésser al cap damunt tot tomba!
A foch y á sanch Atenes arrámbans cap ençá,
y al vèurens de recules, l' Atlántida, com tomba,
dessota nostra fèrrea petjada ressoná.

»S' aterra 'l meu imperi que n' aterrá tants d' altres!
Aquell que á nostres passos se desvetllá en orient,
ab nou alè de vida, de mi y de tots nosaltres
dará les cendres, ossos y anomenada al vent.

»Demá 'ls clapers y dolmens que nostres mans alçaren
no sabrán dir, com borda fillada, vostre nom;
sols respondrán «som rastre d' uns gegants que passaren,»
als segles que demanen d' hont eram y qui som.