Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/92

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


»Y al ferse esment de sabis, de forts guerrers y destres,
se girarán un día los ulls á sol-ixent,
y oblidarán, fent gloria d' inspiració, 'ls nous mestres
que alguns astres del món sortiren d' Occident.

»Mes no: la mar que 'ns colgue, ab aspre y ronch llenguatge
esbombará pels segles la gloria dels Atlants,
los que á Egipte deixárem del món en lo mestratge,
pus ans de Grecia naixer eram ací gegants.

»Quant un hèroe, alt d' espatlles y cabellera rossa,
d' un colp de peu engrune lo guayta del jardí,
llavors per tots vosaltres s' aixamplará ma fossa.»
¡Ay! lo guerrer que 'l pare preveya, vèusaquí!

Vèusel aquí; t' arriba, t' empren lo llenyatayre;
oh atlántica niçaga, coménçat d' esbrancar;
món que sahó li donas, no li 'n darás pas gayre,
que al arbre y tu, á ran soca, de terra us ve á tallar!

Que 'l pare hem vist en somnis, l' hem vist com enjegava
al hort, d' hont eram roses, los poltros de Neptú,
mentre eix Deu, ab forcívol trident lo descalçava.
Es somni, mes ses timbes y platja cruixen pu!