Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Allí, per esposarles ab sos més braus sotmesos,
esperan ses germanes, les del mirar de cel;
de sopte, á un mal auspici, com de cent furies presos,
á llur cridoria 'l temple se torna altra Babel.

S' en alça un que es del ángel caygut imatge viva;
d' humana recordança son nom esborrá Deu;
del temple immens les brèdoles, ahont sa testa arriba,
tremolen á la forta tronada de sa veu:

—Titans: quelcom de témer espera ab por la terra
que no podrèm tal volta contar á nostres fills;
apar que avuy la torra de nostre orgull s' aterra,
y sota 'ls peus trontolla lo món d' hont som pubills.

Los núvols en figura d' espectres nos ho diuhen;
ho cridan les tempestes ab xiscles y gemechs;
estels ab cabellera de foch pe'l cel ho escriuhen,
entrellaçantla ab lletres d' espurnes y llampechs.

Lo cel veig en feréstegues bromades arrugarse,
mostrantse, com entre ales de corbs, á claps á claps;
la terra veig, glatintnos, á nostres peus badarse,
y cáurens la corona, poch testa en nostres caps.