13.—Ací baix, al món orb, descendim ara! —
digué el poeta, amb cara esgrogueïda.—
Jo iré primer, i tu em vindràs darrera.—
16.I jo, que havia vist sa pal·lidesa,
—¿Com hi vindré,—digui—si tu t'espantes,
que sols ser-me confort en tots els dubtes?—
19.Em respongué:—El sofrir de les gentades
que hi ha allà baix, pintada m'ha en el rostre
la compassió que t'ha semblat temença.
22.I ara anem ja, que el llarg camí ho fretura.—
Així es ficà, i així va fer-me entrar-hi,
al primer cercle que cenyeix l'abisme.
25.Ací, segons collia jo amb l'orella,
no plors, sinó sospirs tan sols, hi havia,
que en tremolor posaven l'etern aire.
28.I n'eren causa els dols sense martiris
d'aquelles turbes, que eren grans i moltes,
de dones i barons i criatures.[1]
- ↑
13"Or discendiam quaggiù nel cieco mondo!"
cominciò il poeta tutto smorto:
"io sarò primo e tu sarai secondo."
16Ed io, che del color mi fui accorto,
dissi: "Come verrò, se tu paventi,
che suoli al mio dubbiare esser conforto?"
19Ed egli a me: "L'angoscia delle genti
che son quaggiù, nel viso mi dipigne
quella pietà che tu per tema senti.
22Andiam, chè la via lunga ne sospigne!"
Così si mise e così mi fe' entrare
nel primo cerchio che l'abisso cigne.
25Quivi, secondo che per ascoltare,
non avea pianto ma' che di sospiri,
che l'aura eterna facevan tremare;
28ciò avvenia di duol senza martiri
ch'avean le turbe, ch'eran molte e grandi,
d'infanti e di femmine e di viri.
