31.Mentre corríem per la morta gorga,
un, tot cobert de fang, se m'encarava
dient: —Qui ets, que véns abans de l'hora?—
34.I jo a ell: —Si vinc, ací no resto.
Mes tu qui ets, que brut així et presentes?
—Ja ho veus: sóc un que plora!— va respondre.
37.I jo a ell: —Amb tes dolors i llàgrimes,
ací, maleïda ombra!, consumeix-te;
car ja et conec, per més que el fang et tapi.—
40.Sobre la nau les mans alçà aleshores;
mes amb llestesa el rebutjà el meu mestre,
bo i dient: —Arri enllà, amb els altres gossos!—
43.El coll, després, em va voltâ amb els braços,
i em besà el front dient: —Ànima altiva!
Beneita aquella que et portà en son ventre!
46.D'aquest, al món, l'orgull va ensenyorir-se;
ni una bondat honora sa memòria:
per'xò sa ombra mostra ací tal fúria.[1]
- ↑
31Mentre noi correvam la morta gora,
dinanzi mi si fece un, pien di fango,
e disse: "Chi se' tu, che vieni anzi ora?"
34Ed io a lui: "S'io vegno, non rimango:
ma tu chi se', che se' sì fatto brutto?"
Rispose: "Vedi che son un che piango."
37Ed io a lui: "Con piangere e con lutto,
spirito maledetto, ti rimani!
ch'io ti conosco, ancor sie lordo tutto."
40Allora stese al legno ambo le mani;
per che il maestro accorto lo sospinse,
dicendo: "Via costà con gli altri cani!"
43Lo collo poi con le braccia mi cinse;
baciommi il volto, e disse: "Alma sdegnosa,
benedetta colei che in te s'incinse!
46Quei fu al mondo persona orgogliosa;
bontà non è che sua memoria fregi:
così s'è l'ombra sua quì furiosa.
