67.El bon mestre digué: —Fillet meu: ara
ve la ciutat anomenada Dite,
amb ciutadans penats en munió grossa.—
70.I jo aleshores: —Ses mesquites, mestre,
albiro ja, en la vall, totes vermelles
com si del foc ara mateix eixissin.—
73.I el mestre em respongué: —La flama eterna
que hi crema dins, les fa aparèixer roges
en aquest baix Infern, com ara observes.—
76.Per fi, dels alts fossats dintre ja ens vèiem
que aquella terra sens consol circumden:
de ferre ses muralles em semblaven.
79.No sense fer primer una gran volta,
som arribats on el nauxê, amb veu dura,
ens diu, a crits: —Eixiu! Ací és l'entrada!—
82.Vaig veure'n més de mil damunt les portes,
caiguts del Cel, que, en to de gran rancúnia,
deien: —¿Qui deu sê aquest que, encara amb vida,[1]
- ↑
67Lo buon maestro disse: "Omai, figliuolo,
s'apressa la città che ha nome Dite,
co' gravi cittadin, col grande stuolo."
70Ed io: "Maestro, già le sue meschite
là entro certo nella valle cerno
vermiglie, come se di foco uscite
73fossero." Ed ei mi disse: "Il foco eterno
ch'entro le affoca, le dimostra rosse,
come tu vedi in questo basso Inferno."
76Noi pur giugnemmo dentro all'alte fosse
che vallan quella terra sconsolata:
le mura mi parean che ferro fosse.
79Non senza prima far grande aggirata,
venimmo in parte dove il nocchier forte
"Uscite!" ci gridò: "Quì è l'entrata."
82Io vidi più di mille in su le porte
da' Ciel piovuti, che stizzosamente
dicean: "Chi è costui che, senza morte,
