103.I, aquell senyor que allà menat m'havia,
—No tinguis por— digué: —tal és qui atorga
el nostre pas, que res pot impedir-lo.
106.Mes ací espera'm, i el retut coratge
conforta, i peix-lo d'esperança bona,
que en el baix món no et deixarà ton mestre.—
109.Així se'n va, llavors, abandonant-me,
mon dolç pare, i jo resto ple d'angoixa,
car en mon cap el sí i el no disputen.
112.No poguí ben oir ço que ell els deia;
mes allà amb ells no s'estigué pas gaire,
perquè tots cap a dins corrents fugiren.
115.I de rebot varen fê anar les portes
contra el pit del meu mestre, que al defora
restà i a mi tornà amb dubtosa passa.
118.Baixos tenia els ulls, i l'esguard orfe
de tot coratge, i sospirava, i deia:
—Qui als estatges del mal l'entrada em priva?—[1]
- ↑
103E quel signor che lì m'avea menato,
mi disse: "Non temer; chè il nostro passo
non ci può tòrre alcun: da tal n'è dato.
106Ma qui m'attendi, e lo spirito lasso
conforta e ciba di speranza buona,
ch'io non ti lascierò nel mondo basso."
109Così sen va, e quivi m'abbandona
lo dolce padre, ed io rimango in forse;
chè il sì e il no nel capo mi tenzona.
112Udir non potei quello che a lor porse;
ma ei non stette là con essi guarì,
chè ciascun dentro a prova si ricorse.
115Chiuser le porte que' nostri avversari
nel petto al mio signor, che fuor rimase
e rivolsesi a me con passi rari.
118Gli occhi alla terra, e le ciglia avea rase
d'ogni baldanza, e dicea ne' sospiri:
"Chi m'ha negate le dolenti case?"