Pàgina:La Filosofía nacional de Catalunya (1902).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.


SENYORS:

Me sembla qu'ha arribat l'hora de pensar en la renaxensa de la filosofía catalana.

Després d'un somni llarguissim sota'l jou del centralisme y l'uniformisme, al ohir que'ls sabis y'ls politichs confessavan llur error en voler governar los pobles contra les lleys de la naturalesa, y que reivindicava sos drets la teoría de les nacionalitats, Catalunya s'ha despertat, y, recordantse de lo que havía sigut, ha mirat de provar qu'ella era l'etnos ibérica que s'extenía desde'l Ródano fins á Murcia, qu'ella era un verdader poble, qu'ella tenía ben bé lo que deu tenir tota nació.

La nació es la ánima -han dit los qui s'han passat mestres de Psicología dels pobles- la nació es un principi espiritual; principi que's manifesta ab carácters propis en lo sentir, en lo voler y en lo pensar: allí ahont hi hage tal ánima, allí ahont hi hage tal principi, hi haurá una nacionalitat. Y Catalunya s'ha palpat á si metexa, s'ha escoltat després atentament y poch li ha costat descobrir ab evidència aquella característica, determinada per sa llengua, per ses costums, per sos ideals, per ses necessitats, per sa poesía, per sa música, per sa pintura, per sa arquitectura, per son dret, per sa historia, per sa política y fins per sos pecats y vicis, en tot distints de la d'altres pobles; poch li ha costat veure en la integritat y simplicitat de sa con-