|
|
encara el vullc mes enguañ.
Que com ningun desengañ
d'ell encá no he resibit;
l'adora tant el meu pit,
qu'es fòc ya, lo qu'era neu;
y no mes li pregue á Deu
que mel done per marit!
¡Ya que prop de vint y ú
conte en estat de soltera,
francament, yo no volguera
pasarmen així ningú;
que si deixa pasar ú
mes temps del que queda dit,
la vida es sòls un bufit;
casats, son felisos molts!
¡ay, si el pensaro es tan dols!
cuán bò deu ser un marit!
¡La dòna sense un costat,
es un abret sense flòr,
es tórtola, que'l seu plòr
desgarra en la soletat;
es un manantial secat,
es un camp sense profit,
que si no's respòn al crit
que pega el còr en lo intèrn,
pases la vida en l'infèrn;
¡cuán bò deu ser un marit!
La rosa que no se cull
cuant ella está fresca y vòl,
pareix qu'estiga de dòl
ó que l'achen presa d'ull;
cada fulleta, es un full
en el que tu veus escrit
lo que sufrix y á sufrit,
y hasta se li seca el cór....
¡Si asò li pasa á una flor,
cuán bò deu ser un marit!
Y en fí, ya es bella costum
tindre el mon tot cuant mereix;
|
