tú aprenías y jo havia de estar á la teua altura; d' altre modo jo coneixia que tú no 'm podrias estimar may, y jo volia que m' estimessis com jo 't vull, que 'm sento promte á fer tots los sacrificis pera obtenirte, promte á tornarme foll ó á morir desesperadament, á la sola idea de que un altre home que no fos jo pogués estrényer aquesta má que jo he mirat sempre com á meua...
Y la Montserrat ab una serenitat inalterable y sense que sa veu manifestés la més insignificant emoció, havia respost com prosseguint la idea d' en Felip:
— Si, si; á mi també m' ha semblai sempre que has estat meu de tota la vida; fins d' avans de conéixet; meu com la meua mare que es lo que 'm sembla que tinch de més propi sobre la terra. D' avans de conéixet á tú ni res sé, ni de res me recordo... Com si aquells anys no haguessen passat pera mi... No tinch un sol recort ahont tú no hi estiguis unit... En lo col·legi sols ab tú pensava, en las vacacions sols a tú 't veya... Quan apropósit de tos viatjes me digueres que 't volias casar ab mi no 'm vingué gens de nou: me semblá que no feyas més que repetir lo que jo ja de temps sabia. Sols que tú dius que t' atormenta la idea de que un dia jo pugués ésser d' un altre home y á mi ni una sola vegada semblant cosa m' ha passat per la imaginació. ¿Tardarém dos anys, quatre, deu, quinze á realisar los nostres in-
