seua mare guardava en aquella part de moble. Si alguna volta donya Teresa l' havia obert devant seu, sens deixar la tapa de la má, havia tornat á tancarla.
Tot aixó no enclohía en si res de particular y no obstant semblava que en aquell moment la Montserrat se sentia cor-presa y se li acudian com escrúpuls de fer lo que per altra part estava convensuda que no podia ésser més natural. ¿Per ventura no era ella la seua única y llegítima hereva? ¿Alguna volta la seua mare, li havia fet alguna prohibició, li havia indicat alguna petita cosa relativa á aquell moble, per la que ella pogués deduhir, que allá s' amagava quelcom, que donya Teresa no volia que ella vejés? Follia era pensarho, ja que la seua mare no havia may tingut secrets per ella: pero ¿y aquella nit que la sorprengué ab la clau á la má y que verament va semblar que se 'n amagava al véurela? La Montserrat, estigué temptada d' esplicar al seu oncle los escrúpols que la soptavan; pero si era cert que hi havia allí alguna cosa que la seua mare tenia ab tanta reserva que ni á la seua filla havia dit, ¿no era natural que quants menos fossen los enterats, més cumplerts quedarian los desitjos de la morta?... La Montserrat acudí allavors al recurs de sempre que 's trobava atribulada; se senyá, resá un parenostre per l' ánima de la seua mare y obrí resoltament la papelera. Com tots los mobles d' aquesta classe, al aixecarse la tapa, quedá al descubert lo centre, vuydat en
