Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/196

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La Montserrat contemplá per breus moments lo panorama que 's desplegava devant de sos ulls y al girarse envers al ponent, per ahont s' aixecavan las magestuosas serras del Montnegre, l' espigat turó de Burriach y las montanyas de las Tres puntas, besada en aquell instant per los enlluhernadors raigs del sol que pausadament descendia á la posta, la sobtá la idea de que no tenia temps que perdre y apartantse del mur, se dirigí á la capella qual porta obrí y torná á tancar al ésser dintre. En aquell moment, á la noya Gil li sapigué greu de haver deixat á la Munda: aquell silenci per cap remor interromput, la capella fosca, puig que tancada la porta, sols rebia llum pe 'l esquifit rosseló col·locat dessobre del portal de entrada, la sorprengueren al trobarse sola; més passada la primera impressió y un colp los ulls acostumats á aquella mitja claror, que sobradament bastava pera deixarli veure aquellas parets y altars d' ella tant coneguts, la Montserrat animosa de mena, se somrigué d'ella mateixa y avansant cap al presbiteri, s' agenollá pera saludar á la Verge del Remey á la que desde nina havia tingut sempre especial devoció. Com gran part de las Mares de Deu trobadas, aquesta imatje era casi negra, tenia uns dos pams y mitj d' alsada y sostenia á son Fillet ab la má esquerra, mentres que en la dreta hi ostentava un pom daurat. Vestia un trajo de domás vermellisch en forma de paperina y un mantell de color de café resseguit de una puntilla de plata