Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/199

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La esporuguida noya se refeu tot seguit. La remor que l' havia esglayada venia de la part de fora y atravessant per las escletxas obertas á la paret, lo ressó penetrava clar y vibrant dins l' absís de la capella. Sens dupte era gent que tot passejant havia pujat fins á la plataforma de la ermita. No tenia perqué sobressaltarse d' aquella manera; Larrua y sos entorns eran pacífichs y jamay havia sentit parlar de cap malifeta que pogués atemorisarla. La Montserrat, més tranquilisada, se desprengué de la Imatge que fins aquell moment havia tingut fortament abrassada, y 's preparava a desenmatxucar las arrugas fetas per sos brassos al trajo de la Verge, quan barrejada ab la veu que feya alguns minuts tornava á sentir, n' apereebí una altra que tot d' una feu afluhir á son cor tota la sanch de sas venas, imprimint en sa cara la grogor de un cadavre. Per un moment, la noya Gil tingué por que anava á cáure en terra, que los grahons de fusta dessobre dels qu' estava enfilada, s' ensorravan sota sos peus; pero la veu torná per segona volta á ressonar en l' absis y la Montserrat sens casi alé per respirar, baixá los dos grahons de la tarima y atansantse á la paret del fondo, passá sos ulls esbarats per las duas escletxas que donavan al camp. Son ohido no la havia enganyada: la veu que al mateix temps que en sas orellas l' havia sentida ressonar al bell mitg de son cor era la del amich de sa infantesa, la del home que ella havia estimat ab una fé inquebrantable, la d'