Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/211

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


— Sí, sí; es fácil que pugi, perque nosaltres, avuy pe ravuy, ¡no 'l volém lo poder! — saltá vivament lo senyor Campins, tirant damunt de la taula lo número de la Crónica de Cataluña, com si hagués sigut la cartera d' Estat — y no 'l volém perque no hi ha qui puga fer res de bó, ab la manera com en Martínez Campos, ha posat la administració espanyola...

— Home, ¡parli ab més propietat! — saltá acalorantse lo senyor Llansás — y digui com l' han posada los desacerts dels republicans, las algaradas dels cantonals de Cartagena y las dels carlins á la montanya. Vostés los sagastins, no 's preocupan més que de fer veure lo blanch negre... de predicar en la oposició una moral, que oblidan completament lo dia que tenen en la má los medis de posarla en planta. Ben clar los hi deya en Manyé l' altre diumenge, es més fácil criticar que fer y si no fos més que criticar! lo pitjor es calumniar. ¡Y vostés ho fan! ¡si senyor! En materia de fer mal al gobern tot los hi apar legal... Totas las armas las hi semblan bonas, encara que obrin feridas d' aquellas que no las curan ni 'ls pastels d' en Serrano, ni las xarramecas d' en Sagasta... Créguim, lo dolent es dolent sempre; y la calumnia es y será una arma de mala lley per totas las personas de bon sentit.

— Pero que vostés també saben usarla quan los hi pot convenir y sobre tot quan están en l' oposició — interrompé 'l senyor Torressants.

— ¡Protesto, de que may los diaris conserva-