pensant que en aquella casa tot hi fa falta. ¡Allí si que serian precisos á més dels bonos de pa, los que 's poguessen donar pera caldo, mentres se corra pe 'ls demés ausilis.
— ¡Válgans Deu! ¡com més déficit més necessitats! — esclamá la Presidenta; y dirigintse á la Tresorera digué:
— Pósili sis bonos de carn.
— Y ¿vosté, senyora Prats?
— Jo crech que aquesta setmana quedará llest lo dels orfanets Campins. Nostre Senyor nos ha ajudat y com la superiora del Albergue de Sant Antoni es la providencia d' aquesta barriada, hem quedat que si surt alguna almoyna pera pagar la mesada de la nena li donarém y sino será lo mateix: ella se la queda. Y pe 'l noy malalt també s' ha pogut alcansar una plassa gratuhita al Asilo de noys escrofulosos de Sant Joan de Deu. Lo Padre superior apesar de no tenir cap vacant, l' ha admés. S' ha fet cárrech de la desgracia d' aquestas pobras criaturas...
La Presidenta continuá preguntant ab la mateixa forma á cada una de las senyoras allí reunidas y al acabar digué:
— Ara m' es precís á mi exposar la situació de la familia Dominguez, aquella pobra senyora andalussa, viuda de un empleat ab quatre noyas, que quan nosaltres anarem á visitarla per primera vegada, ja li havian fugit de casa las duas grans... La infelís está esparverada ab las que li quedan, tement que 'l mal exemple de las altras y la miseria que passan...
