va trist, malhumorat y exijent, fins al punt de no haverhi en la casa un menjar sense un disgust. No hi havia medi de ferli un senzill roastbeeff com lo menjava á Londres, ni la choucroutte com li servian á Paris. Don Joaquím desatinat, li proposá un sens fí de casaments, ab l' esperansa de retenir aquell fill que semblava un estrany en sa propia casa; pero en Felip, á cada proposició hi feya unas grossas riallas; era en los únichs moments que semblava posarse de bon humor... hi reya molt, pero no n' acceptava cap; y á la primera conjuntura favorable se 'n tornava al extranger. Aixís passaren dos ó tres anys; més com don Joaquim se resistís ab ferma energia á donarli la exorbitant pensió que'l seu fill necessitava, aquest qui estava disposat á tot, menos á fer lo qu' ell ne deya vida de són ó de provincia, se ingeniá pera fer comisions á Inglaterra y á Fransa, ahont los entristits pares, per la temensa de que se 'ls quedés allí definitivament, continuaren enviantli cantitats, que si no eran com las que en Felip desitjava, ab lo producto de lo que ell se feya, ne tenia prou pera passar la vida en los llochs en que hi vivia á tot son pler. Lo que als vint anys havia fet obligat pe'l seu pare, prompte li fou un gust, y més tart una costum que acabá per serli una necessitat.
Una tarde que don Joaquim tornava d' acompanyarlo á la estació del ferrocarril de Fransa, lo cotxero admirat de que 'l senyor al arribar á casa seua, no baixés del cotxe, obrí la
