Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/64

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

baylets, fent qualque refilet de fluviol, acompanyavan á las llunyanas masias. Eix aspecte de la naturalesa avisá als escursionistas que era precís retornar á Larrua. Allavors se resseguí per darrera vegada los voltants de la font, enriquits ab un veritable bosch de alsinas, per ahont serpentejavan á cada pas, petits reguerons d' aygua, pera cullir bonicas brancas de ridolta, y ramells de flors boscanas; los joves ab lo desitj de oferirlas á las noyas, ellas pera engalanar son cap y sa cintura, per ballar al voltant del llarch pedrís que enrotlla la mitj rompuda portella de la mina, la bulliciosa sardana, indispensable pera tota comitiva nombrosa, que surt á fer un dia de camp.

Quan los escursionistas emprengueren lo camí en busca dels carruatjes deixats á la riera, en Félix Arenas, que al fer la rodona havia lograt posarse al costat de l' Adela, li havia dit ab emoció que no havia passat desapercebuda per ella:

— Fassi tots los esforsos possibles, pera que jo puga anar al seu costat al tornar a Larrua. Tinch necessitat de parlarli.

— Lo papá no ho vol... Tindré renys al arribar á casa...— havia respost tímidament la noya.

— Li demano aquest sacrifici... Li asseguro que 'm precisa...

L' Adela vejé en lo semblant del Arenas, quelcom d' estraordinari y digué: