sempre trovavan al seu costat lo granet d'all pera fregarhi y 'l cetrill del oil pera amanirla. Y tot axò la Quiteria ho feya com d'esma, y en Genís y l'Andreu ho prenían com a cosa de la seva obligació; y la Madrona, per un nou motiu d'afegir al seu habitual malhumor, barrejat de estranya gelosia, algun reny unit ab paraules que feyan espurnejar de llàgrimes los candorosos ulls de la noya.
—Sí, sí, pera falornies, ningú com tu! ¡Vinga perdre temps enflocant ampolles, y a bon segur que les besties s'estan sense menjar!
—¡Oy! Si ja'ls n'he dat!.. Y també he sortit a fer herba pels conills...
—¡Ja fora ben estrany que tu no ho haguesses fet tot!... ¡Llàstima de be de Deu que's dexan perdre'ls bones pesses dels teus pares!—
Usualment, la Quiteria abaxava'ls ulls y callava, al sentir l'amargor de aquell retret que li encongía'l cor; mes, si alguna volta, ja fos per que la Madrona ho fes encara més punyent, ò per que la joveneta se sentís menys disposada a escoltarla, també responía ab pena:
— Vàlgam Deu! ¡Sempre heu de fer
Pàgina:La Quiteria (1906).djvu/19
Aquesta pàgina ha estat revisada.
