a la desamparada noya, desde que la edat y la llengua de la Madrona li havían donat a conèxer la seva situació en lo món, sa idea constant era la mare, nom ò visió que per ella representava l'amor: aquell sentiment del que'l seu cor se'n sentía assedegat, sense que may n’hagués tastat una sola gota. Bondadosa de mena y somniadora per temperament, quan ab lo remat s'endinzava pels boscos ò ab lo falsó anava a tallar herba pels conills, sola, ab l'augusta soletat de la naturalesa, la seva pensa's complavía en dibuxarse aquella figura desitjada, que, per lo mateix de que may l'havía vista, ab més dalè fruhía del plaher de creàrsela a gust seu. Y, com en tot lo poble no hi trobava cap dòna que li semblés prou bonica pera pèndrela pera model del còs y faccions de la seva mare, son pensament, volava envers la d'aquell Jesuset, qu'en sa infantesa tant n’hi havia parlat lo senyor Rector. Y aquesta, si be era cert que, corporalment, tampoch la havía vista may, en l'altar de l'iglesia'n tenía la seva imatge pera donarnhi una idea; ab lo que la pobra
