Vés al contingut

Pàgina:La confiança en sí mateix. L'amistat (1904).djvu/11

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
9
Introducció

mereixen, elevi-ls desde ara qui ls veneri un altar en lo més intim del cor.

Epictet, Marc Aureli, Montaigne, Pascal, Emerson, són alguns dels pocs que han escapat a l'invasió implacable d'aquesta nit cimeriana, i d'aquests podem ja parlar am relativa certesa, car siguin les que siguin llurs vides, ells han parlat i han deixat escrits que, si imperfectes com obres, són sempre documents preciosos que ns revelen am certa exactitut la selecta qualitat de llurs ànimes. Pegant ullada en aquests documents, tot-d'una ns adonem d'un fet curiós que visiblement distingeix a llurs autors. Pobres o rics; esclaus, burgesos o emperadors; creients, esceptics o ateus; optimistes o pessimistes; cinics, estoics o epicuris; pagans, cristians o protestants; idealistes, materialistes o positivistes; actius, sentimentals o reflexius; tota la rica varietat de la condició i de la pensa humana té en eixa casta representació. Més, comparant aquests amb el brillant estol dels immortals en qual seguici figuren, una qualitat els separa marcadament, donant caracter a tot el grup: la manca absoluta de proporció entre llur influencia i nomenada i el valor visible i ponderable dels documents que han deixat. Cap gran epopeia o tragedia, cap gran teoria o sistema fisic o metafisic hi llegim, ni tant sols cap invenció extraordinaria ni sorprenent revelació d'idees originals o pensaments inedits hi trobem que ns expliquin a satisfacció llur influencia, trascendencia i immortalitat. No guarden ordre, metode ni seqüencia. Són simplement aplecs d'escrits curts, fragmentaris, inacabats, que ns encisen per la fondaria del pensament i l'alçada de la visió, però deixen l'ànima en