de qualque adició extrangera per l'entremig de qualque virtut extrangera, perdent-se en interminables embulls de natural i supernatural, de mediacions i miracles. L'oració que implora una gracia particular—qualsevol cosa menys que tot el bé—es viciosa. L'oració es la contemplació dels fets de la vida desde l punt de vista més alt. Es el soliloqui de l'ànima que contempla plena de jubil. Es l'esperit de Déu pronunciant bones les seves obres. Més l'oració com un medi pera obtenir un fi particular es una baixesa i un furt. Suposa dualisme i no unitat en la natura i en la conciencia. Tant aviat com l'home es un am Déu, ja no demana. Aleshores ell veu una oració en tota acció. L'oració del pagès agenollant-se en el seu camp pera xarcolar-lo, l'oració del mariner agenollant-se a cada cop de rem, són oracions veritables que sent tota la natura, ancque fetes am fins humils. Catarach, en el Bonduca de Fletcher, quan es exhorat a consultar l'oracle del déu Audate, respon:
«Son sentit ocult està en nostres esforços;
nostre coratge es nostre déu mellor.»
