No ho sé: lo únich que puch dir en descárrech del vulgar argument del meu llibre, es, que quan ja's devalla vers al ponent de la vida, per mes que'ns agraden ó admiren los progresos moderns, no es possible arrancar la fonda estimació que sent lo cor, pels anys en que ha transcorregut la nostra jovenesa y en los que s'ha format lo nostre modo de ser intelectual. Y quan á aixó, s'hi afegeix la idea de que á la pressió dels temps nous, irremissiblement, per la lley de la inevitable evolució, malgrat que subsisteixen iguals virtuts y sentiments, han d'anarse soterrant, pera no tornar á viure may més, aquellas personas que foren motiu de la nostra admiració, junt ab usos y costums que tant nos delectaren, no m'ha estat possible sustréurem al desitg de ensajar en aquestas planas, la reaparició de tipos y fets, que la moderna constitució de la industria y'l modo d'ésser de la societat actual, fan casi imposible que tornen á existir. Y ab aquesta única pretensió, he girat los ulls enrera, he recordat y he escrit; tement ara, en aquests suprems instants de recels y ansietats, que sent tot autor al donar al públich un nou fruyt del seu treball, que pels meus contemporanis no tinga al-
