la Antonieta, com si notés l'ombra de inquietut espargida pel rostre d'en Pere Joan, lo quin respongué tot seguit:
— ¿Y are?... ¡Quínas cosas de dir! ¿Te pensas que sols te fa il·lusió á tu'l neixement del noy?
— O de la noya — reprengué vivament la dona d'en Grau. — ¡No vull que t'ho comensis á ficsar que será un noy! perque si després n'ho fos; ja la rebrías ab mala cara; pobreta!... Y las nenas ¡son més monas!... Y moltas vegadas son las que més consol donan als pares...
— Bueno; bueno; be vinga, que lo demés tan se val. ¿Y qué es, lo que has d'anar á veure demá? Jo'm pensava que ja ho tenías tot comprat?
— ¿Tot?... ¡Ay! fill meu! lo mellor nos falta. Mira — feu la Antonieta, colpejant carinyosament ab las sevas la má que'l seu espós apoyava demunt de la taula — t'he dit que aquest vespre teníam de parlar, perque la veritat es que ab la vida que portem casi no'ns queda temps pera enrahonar de lo que més nos interessa; y desde que tenim fadrí y minyona y jo tinch de treballar al menjador, ¡bona sort d'agafarte quant puch!... Donchs, com te deya, has de sapiguer que lo que tinch fet, son bolquers, faixas, gorretas... en fi tot lo de diari; peró'l barnús, lo vestit y'l bressol, aixó, ja son cosas de més importancia y no ho he volgut comprar sense que tu ho vejessis. ¡Oh ja estich segura de que t'agra-
Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/179
Aquesta pàgina ha estat validada.
