Pàgina:La fi de Serrallonga (1898).djvu/17

Joana

Ah! no tinch jo de plorar! un cor fort Deu va donarme mes veyente á tú sufrir de dolor lo cor me salta.

Fad.	No ploreu, no ploreu mes, que fins me destrosséu l' anima.

Joana

Cóm vols que no plori si mon consol es plorar, Jaume.

Serr.

Portéu al cor la tristesa.

Fad.	Es gran pena.

Tall.

Es gran desgracia.

Fad.	Mon cor avesat á anar entre boscos y montanyas, no havía sofert ja may lo dolor que sufreix ara.

Joana

Igual me passa, Fadrí; no hauría jo de queixarme havent jurat aquell día quan vaig eixir de ma casa; pro á voltas venen tals cops que no poden aguantarse, y aquest d' are es un dels tals que 'l cor ha volgut trencarme.

Serr.

Esposa meva, per qué tanta pena t' aclapara quan me veus al teu costat sens temor d' abandonarte? ¿Per qué al marxarnos m' has dit que no plorarías, y are has de plorar? Oh, no ploris, fesme aqueix favor, Joana. Te pesa ya aqueixa vida que portém tan agitada? ¿Vols tornar á la ciutat á fer vida regalada?

Joana

Oh Joan! ¿Qué dius? ¡No ho crech! ¡Desgraciat! ¿Vols enganyarme?

Serr.

¡Ja may!

Joana

Donchs digas, per qué fas estas preguntas vanas quan ja sabs que moriría gojosa pera salvarte?