Pàgina:La fi de Serrallonga (1898).djvu/21

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


y 'm demanan tots junts que 'ls acomnyia,

y estirantme ab amor, mas vestiduras
m' empenyan á la fossa sacrosanta.
Me sembla veure un cap que sol belluga
rebotent per de sobre aqueix fret marbre,
y mes enllá una destral sangrenta
que una ma vil acaba d' abaixarla.
Y també oviro un cos de sanch ja freda
que un butxí ab un sagnant sudari tapa,
y mirant á sos peus la fossa oberta
hi llensa sens compasió lo fret cadavre.
Jo sento la destral que 'm talla 'l coll,
y la fossa á mos peus que'l pas me talla,
y entre sombras me veig venir la mort
empenyentme al sepulcre ab freda dalla.
Ah! no tardéu per Deu, no tardeu mes,
veníu, sombras, veníu á sepultarme!
Y qué dolsa es la pau d' aqueix sepulcre,
y qué amarga es la vida... que trista l'esperansa!

(Dit aixó se deix anar sobre 'l sepulcre abrassantse ab l'estátua de D. Bernat. Al cap d' una pausa de gran silenci se sent una veu llunyana que canta ab música de la cansó popular «Los Segadors:)


Veu
La patria te un defensor

que Serrallonga 's nomena,
defensor mes noble y brau
may l' hem tingut á la terra;
visca molts anys, defensor de la terra,
visca molts anys.

De la gent del capitá
també se 'n contan proesas

tots son minyons atrevits,