Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/111

mentres el mussol i el faisà del seu capell movien les plomes agitant també els tres pèls dels seus nassos i els sis pèls de les seves barbes.
El pobre rei es va girar vers la fada de la Són, encara amb la petita Floramiga als braços i amb les galtes vermelles de les dues primeres bofetades que havia rebut de les que li tocava rebre durant cent anys.
La fada de la Són va dir:
—Jo no puc fer altre cosa, contra la venjança de la bruixa, que donar-li delitosos somnis en els cent anys que ha de durar la seva dormida. Fes el que ella t'ha dit, rei, deixant a la Floramiga tota sola en aquest palau amb les portes obertes. I sobre el deslliurador del càstic i el que ha d'ésser marit de la princesa, només et puc dir que, si és veritat que serà pastor, serà també fill de rei!...
Totes les fades bones varen agitar les varetes d'or sobre el breçol d'or de Floramiga, donant-li totes les gràcies que una donzella pugui ambicionar.
Varen anar passant díes. La petita Floramiga creixia rodejada dels millors auguris de felicitat i com que tenia els dons de les bones fades, era la criatura més dolça i deliciosament enjogassada que es pugui imaginar. El poble l'estimava i quan passava en la seva petita carroça tirada per sis petits cavalls que semblaven de joguina, sonaven crits d'entusiasme.