Ningú no se sabia explicar perqué aques a vegada la temuda desgracia de la mort de la promesa tardava tant a arribar. Però un bell dia Barba-Blau va reunir a tota la gent del palau en una gran festa a la sala del tron. Va enviar a cercar els parents de les seves set promeses desaparegudes i quan va tenir a tothom reunit va dir, prenent la mà de Melisén:
—Aquí us presento a la veritable elegida del meu cor, a la que serà la meva muller per sempre, a la que ha sabut resistir la temptació de la curiositat. Ara vull que tu mateixa deslliuris a les meves set promeses que totseguit que varen tenir la clau en el seu poder varen obrir la porta del tresor. Per això jo he fingit la seva mort, encara que no els hagi faltat res tot el temps que han viscut al meu castell.
Dient això va posar a les mans de Melisén set petites claus d'or perquè obrís set portes closes que hi havia al fons de la gran sala d'honor del castell. I a dins de cada porta, en una bella cambra coberta de seda carmesí cada una, hi varen veure a les seves set promeses que filaven amb fusos d'or.
Barba-Blau va dir als parents de totes set que s'havien tirat als seus braços:
—Aquí us les torno, sense que puguin tenir cap queixa de mi, a les meves set promeses que no varen saber resistir la temptació de la curiositat. Ara ja he trobat a la
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/151
Aquesta pàgina ha estat revisada.
