Era 'l mes de Mars de l' any següent.
Lo primer raig de sol que llepá ja de matinada la humil alcova, sorprengué la llágrima vergonyanta que rodolava cara avall de la Toneta. La pobra cusidora, enfonzada en el seu llit, marsit el semblant per la pena, contemplava tota enternida l' angélich caparronet del filló, qu' estrenyía contra 'l pit ab sens igual amor. Feya vuyt días que 'l covava dins d' aquells llensols sens deixarlo de mirar un moment. «Què bonich, què dols, què tendret! Un ángel caygut del Paradís per' omplir de felicitat tota la vida d' una familia! Y son pare no 'l veya, no l' havía vist encara, no 'l voldría veure may, potser! Ah, si 'l vejés! Ben segur que li daría 'l seu nom, que no se 'n voldría separar ni un instant! El cor més crudel no pot ser sort al vagit del feble, á la mirada dolcíssima de l' ignocencia. En Lluís está ben lluny de tindre un cor de pedra. Es la vergonya, es la seva familia, es el dir de la gent que 'ns han robat el
