ment, y després d' una d' aquellas pausas que 'l dolor dona á la llabia sinó al pensament, may més actiu que llavors, la Toneta continuá:
—Però, aixís y tot, no deixaréu de donar veus, oy?
—Qu' es cás d' això, filla! Ja ho tinch encarregat á tres ó quatre conegudas. La fustera s' hi es oferta ella meteixa. No tingas por, dòna; d' aquí quatre ó cinch días, el tornarás á tindre aquí.
—Oh, nó; abans me 'l portaréu alguna estona vos, oy?
—Sí, filla, sí; tot lo que vulguis. Aném, ara reposa, no parlis massa.
—¿Y donya Mercé, què fá, pobra senyora?
—Va seguint, seguint.
—¿No té pas cap malaltía encomanadissa? Perque, sinó, no hi voldría pas el nen allí; ja me 'l podríau treure desseguida, corrents, corrents;—feu de sobte la Toneta ab veu exaltada.
—Re d' això dòna, re d' això. No 't fiquis manías al cap... ¿Còm vòls que jo exposés el nen, que m' estimo potser tant com tú? Vaja, reposa, calla, calla, que 'l metje diu que no 't convé parlar.
—Que l' heu vista la senyora?
—Nó.
—Per què?
—Perque no deixan entrar ningú al quarto.
—¿Y donchs còm podeu assegurar rés?... Vos podrían enganyar...
—Però, filla de Deu, no siguis aixís... ¿Còm hi tindrían el seu fill? ¿Quína ideya portarían al enga-
