els cors, y d' entre la multitut, no foren pochs los que 's sentiren espurnar els ulls.
—Sí, Toneta, sí; felisment pera vosté, es el meu el nen qu' enterran!—exclamá D. Miquel, fent un suprèm esfors.
Y caygué desseguida en brassos d' un amich, desfentse en llágrimas, mentres d' altres, eixint de la sorpresa, van correr á rodejarlo y á empenye 'l cap al pis. Una mirada de fonda compassió, escapada fins dels qui pochs moments abans lo creyan infame, l'acompanyá escala amunt, quan ell, entregirat, plorant abundosament, no perdía de vista l' atahut.
Assossegat el tumult, lo disputat cadavre ocupá 'l cotxe d' albats, el dol las berlinas y 'l trist convoy 's posá en marxa, oprimint els rotllets de gent que comentavan el fet, escampats pe 'l carrer.
—Quín malentés més terrible! Pobra dòna, pobre pare!—sentían arreu, desde dins de 'ls carruatges, los esgroguehits acompanyants, tot raspallantse ab la mánega 'ls esborronats barrets, y refentse 'l nús de las corbatas.
—Cá!—exclamá un d' aquets senyors,—si passan unas cosas, que si las trobessim dins d' una novela, diríam que son mentida!.... Pobre Miquel!—
Mentrestant, un esbart encar nombrós rodejava á la Toneta, que, asseguda en el primer grahó de l' escala de marbre, seguía exhalantse, apretant amorosament el nen. La Madrona á son costat y, al devant, la dida, procuravan aconsolarla. De tots cantons eixían consells y prechs. «Suhava, estava des-
