estava á cumplír el teu manament; però, abans d' anármen, de passar tres mesos de torment y d' angunias, volía sentir dels teus llabis aquesta confessió consoladora.
—Oh, nó, no t' en vagis, Lluís. Ja es inútil callar; jo t' estimo, t' estimo, no puch amagartho, no puch més.... Ay! ay del meu cor, si tu m' abandonas!—
Y al dir això, 'ls llabis li van caure involuntariament á la tremolosa má d' en Lluís, y 'ls d' aquest van clavarse al front cremós de la donzella. Per las venas d' un y altre serpejá una alenada fresca, enervadora.
—Es per la meva mare que tinch d' anármen,—feu l' estudiant.
—La teva mare t' ha tingut tota la vida.... Però nó; véshi, véshi.... Ditxosa ella!.... ditxós tu, que tens mare!—
La Toneta abaixá 'l cap pera plorar més lliurement.
—Oh! no ploris, no ploris, que 'm fas mal!—exclamá 'l jove, lluytant pera aixecarli 'l cap, entendrit de debó.
—Y bé,—feu la cusidora, de sobte y aixugantse las llágrimas,—no m' oposo á que t'en vagis á casa; però no 'm oferías una proba? Donchs, vuyt días més ó menos, no han de fer infelissa á la teva mare, si tu sabs trobar una bona excusa.... No t' en vagis fins la setmana entrant: tindrém un dia més, dilluns podrém tornar á véurens.—
