Aquesta pàgina ha estat validada.
llensí corredor enllà, seguit d'en Pep y també del moliner que vingué servicialment a obrirme la porta forana.
En un racó de la llar, arraulits y mitx morts de por, hi havía dos vellets (el matrimoni de Lliurona) que'ns miravan ab ulls esparverats, com dos ratolins qu'esperan la mort.
Per ells y per mi devía ser que'l moliner anava exclamant ab sa veu de gemech:
—Vàlgam Deu, y en quins compromisos s'ha de veure un hom pobre y desvalgut! Estem a la mercè de tothom, y sense dret a tancar la porta a ningú, no sabent may qui tenim a casa... ¡Quin día serà aquell en que podré fugir ben lluny de aquesta terra desventurada!—
Altres maldecaps tenía jo, que fer cabal de les hipocresíes d'aquell maula.
