Pàgina:La punyalada (1904).djvu/150

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


IX


 Quan, un poch revingut del meu entontiment, remuntava'l marge, vaig adonarme de la Coralí que, mitx cayguda, plorava amargament abrassada a una soca, com una Magdalena al peu de la creu. El llastimós espectacle de la pobra noya, plorant el rebregament de la seva honra per la baba d'un galifardeu, que ni conciencia tenía de la dignitat humana, va tocarme fondament, per més que va semblarme, que'l penediment de la seva lleugeresa acceptant y preparant aquell encontre, que tan car podía havernos costat a mi y a n'ella, entrava per molt en son desconsol.
 Ab tot, no tinch pas d'amagar que