Pàgina:La punyalada (1904).djvu/179

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


gran cor y, passat l'exaltament, vingué expontàneament a demanarme perdons.
 Tant l'un com l'altre cas, foren de gran ressonancia, per l'atreviment que suposavan, ja que'ls dos tingueren lloch dins de F'ransa, si be axò mateix el perjudicà, perque no faltaren reclamacions y amenasses del govern francès, y l'espanyol que prou altres maldecaps tenía, se vegé obligat a fer quelcom, encara que no fos més que pera ofegar de moment el confiicte. Per sa part, en Pedrals, exasperat, remogué cels y terra, y entre tots reunint alguna gent, ferem batudes y l'Ibo, pot ser per no tenir encara prou confiansa ab ses forses, s'allunyà de la Garrotxa, retirantse a les montanyes de Mieres. Axís arribarem al hivern y passarem alguns mesos ab relativa tranquilitat.
 En tant, seguía'l meu idili ab la Coralí.
 Alguna vegada jo pera probarli el cor li proposava de concórrer a algun aplech, a lo que solía contestarme per aquest estil:
 —No'm parlis pas d'aplechs, ja'n