Pàgina:La punyalada (1904).djvu/232

ment y d'impaciencia; el pobre Pep, més pacient ò potser més afectat pel meu esat d'ànim cada día més aclaparat, s'aguantava encara.
 Un día, després d'estar aquest separat algunes hores de nosaltres, se'ns presentà més animat que de costum, faltantli temps pera comunicarnos qu'estava sobre una petja y que, si volíam, l'endemà estaríam sobre la jassa dels trabucayres.
 — ¿La jassa dels trabucayres?— feu en Rafel, desconfiat;— no busquem pas altra cosa, ¿mes, qui pot saber la jassa que tindràn els trabucayres demà? de segur que ni ells matexos.
 —Donchs no manca qui la sab,— respongué l'altre, escapàntseli l'ànima pels ulls;— ¿sabeu aquell carboner sort que li diuen l'Ase, ab qui varem parlar d'allà ahir y que us vaig dir que semblava que'm guinyava l'ull? Donchs vaig tornarlo a veure ahir quan anava a cercar pà a Riu, y varem quedar d'envistarnos avuy, que potser me'n diría alguna de nova, encomanantme en gran manera que no us parlés de rès. Tal dit, tal fet; mirèu lo que hi hà; ¡heu!