Pàgina:La punyalada (1904).djvu/251

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que tot lo que tenía ho donava y, si necessari fos, vendría la casa. ¡Quin cor més gran el d'en pobre Pep! En Rafel declarà que'l rascarnos la butxaca era l'únich medi qu'hi havía y si no l'havía exposat era perque volía qu'un altre l'avansés, però que no's quedaría pas endarrera. Jo, no cal dirho, el més interessat de tots, vaig regraciar desde'l fons del cor les generoses ofertes de mos companys, manifestant que sols quan hagués apurat els meus possibles, acceptaría els seus sacrificis.
 Resolt aquest punt, l'Arbós reprengué les cartes. En un santiamen feu la llista de gent ab que's podía comptar y's calculà lo que pujaría un mes de manutenció. De tal manera, sumada aquesta gent ab la del Arbós, se trobà que'ns aniríam a reunir cap a trenta cinch homes, sense contar els que, de bona voluntat y fòra de soldada, en moments donats podrían aplegarse.
 Era alguna cosa y prou se li conexía al Arbós la satisfacció ab que s'imaginava ja quefe indiscutible de tal exèrcit. Prompte hagué deliniat el seu plan. Se formarían dos cossos,