Pàgina:La punyalada (1904).djvu/363

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mandrosament arran de cingle per demunt del Celler de l'Admetllada, que ve a ser una depressió d'aquesta montanya, tal com si una punyada de gegant li hagués enfonzat les costelles. En Rafel, fixantshi, me la senyalà ab el dit, preguntantme:
 — ¿Que't sembla qu'es allò que s'esfuma part d'amunt del Celler, fum ò boyra?
 — Es fum ò... boyra,— vaig fer jo, badant com un encantat.
 — ¡Au, anèm!— reprenguè ell al cap de poch, quan ja casi era fosa aquella lleugeríssima taca, y tornarem a caminar.
 S'anava fent día clar; el cel era puríssim, d'un blau fosch reglassat. La temperatura era tan flonja y aradosa que jo comensava a sentir un revifament interior com si'm toqués l'alè de resurrecció que respirava lo esplèndit del primaveral panorama que's desplegava a nostra vista. A la esquerra s'estenían les Corbateres, com un muradal immens figurant una fortalesa ab sos reductes, terrasses y marlets; al primer terme caminavam per conreus abandonats que groguejavan com catifa