Pàgina:La punyalada (1904).djvu/68

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


poch, mes a les festes, en els aplechs y en quant me tentava la deria d'una cassera, sempre havía de ser a rerassaga del Ibo. En Pep y fins en Rafel solían ser de la seguida, mes ells n'estavan ben guardats de la seva ombra, y fins me'n predicavan sempre. Però a mi'l cor m'enganyava; me feya la ilusió de qu'era jo l'únich qui podía portarlo a bon camí, ja qu'era l'únich de qui soportava amonestacions y recriminacions que per altra part, cap efecte li feyan y que sovint me rebatía garbosament.
 Una nova virada de les meves afeccions, tingué més forsa pera desviarmen un poch. N'estava fart de la vida de saltamarges y d'anar de mal borràs, sense una persona que cuydés de les meves intimitats. Havía de cercar dona, però no una dona qualsevol, sinó presentable y que omplís el baucis de mon entorn. Les que la companyía del Ibo m'havía portat a tractar eran, en general, rebrechs de botiga, desperdicis d'altres taules ò esguerros morals, nascuts y crescuts en el vici y desviades de son destí, sers que de dona no'n conservavan més que la forma y la malicia.