en lo present llibre; y En Matheu en la correcció de les probes ha portat l'escrúpol fins al punt de respectar algun buyt qu'ha trobat en la indicació de llochs y fins a copiar literalment les paraules de redacció dubtosa.
Y, ben mirat, les prevencions del bon Vayreda no eran pas justificades. Potser sí que tenía rahó al dir que la darrera meytat de la obra guanyaría en interés alleugerida d'algun capítol, però no hi hà cap perill de que tal com và quedi desmerescuda la importancia del conjunt. Y encara que'l perill hi fos, hi hà tanta veritat en l'estudi psicològich dels personatges, tan fonda impressió de la naturalesa en les descripcions, y, quan altre nó, tanta riquesa d'estil y de llenguatge, que sempre pagarían de sobres la lentitut que pogués trobarse en lo curs de l'acció.
De tota manera, sense conèxer ben be'ls intents del autor, era impossible que ningú que l'estimés, al veure una obra tan ben texida, gosés trèurehi ni afegirhi un fil; però tal impossibilitat no ha produhit altre mal que'l d'haver contrariat al pobre Vayreda, encara qu'aquexa contrarietat, prou expressada per ell en la seva malaltía, anava sempre seguida d'aquella sumissa resignació qu'era la gran virtut distintiva de la seva ànima tan generosa y tan bona.
«La Punyalada» es la obra literaria superior d'En Vayreda. Vigorosament concebuda, ab l'alenada selvatge que tota ella respira y ab lo tirat aspre y ferreny de son argument y dels llochs ahont passa, porta un
